FIRA DE L’OLI EXTRA VERGE DE LES GARRIGUES...CADA VEGADA AMB MENYS OLI?

Com cada any, el final del mes de gener marca, a la comarca de les Garrigues i a les comarques veïnes, la fi de la collita de les olives. Són dies de balanç, de valoracions de com ha anat la collita, de veure cap on es mou el mercat de l’oli, de valorar la qualitat del producte resultant de la collita i, com no d’encarar o no amb optimisme o pessimisme l’any que ben just acaba de començar.

A la nostra comarca, hi ha una referència, que des de fa molts anys -tants com 51, tot i que ha patit diverses reformulacions sobre el format que marca clarament l’estat d’ànim de la majoria dels pagesos i pageses de les Garrigues- esdevé un punt de trobada durant 3 dies que serveix per reunir-se amb familiars, amics i coneguts dels pobles de les Garrigues; em refereixo a la Fira de l’Oli Extra Verge de les Garrigues que se celebra, any rere any, a la seva capital, les Borges Blanques.

Passejar pels estands i degustar el tant preuat oli extra verge -l’autèntic or líquid, d’una qualitat reconeguda internacionalment que han donat les terres àrides de la comarca de les Garrigues- és sense cap mena de dubte el millor plaer gustatiu que es pot gaudir durant aquestes dates. Veure la gent passar pels estands on pot degustar l’oli de la campanya, el rajolí fruit de la feina i del treball de molts pagesos i pageses de la comarca sucat en una llesca petita de pa torrat i assaborir també les olives arbequines posades en aigua, esdevé un autèntic plaer pel paladar. Aquesta és l’autèntica raó de ser, de la nostra fira.

Val a dir, però, que també veiem amb certa incertesa i preocupació com, any rere any, cooperatives i molins de la comarca, deixen d’assistir a la Fira. Enguany, aquest fet s’ha vist agreujat per la crisi que afecta a la majoria del teixit productiu del nostre país, i el sector de l’oli de qualitat i les nostres cooperatives no en són excepció. Parlant amb presidents de cooperatives i representants de molins sobre aquest fet, et recorden que, en aquest context de crisi, la reducció de costos és imprescindible i que la seva màxima preocupació és buscar en tot moment la rendibilitat de les societats que representen. Moltes d’elles no hi poden assistir per l’únic fet de no poder assumir el cost que resulta tenir un estand on poder vendre i ensenyar les excel·lències del seu producte.

Ahir vaig parlar amb el president d’una cooperativa molt significativa de la comarca, i em deia que un cop passada la Fira, faran balanç i “números” per veure com els ha anat la participació, però que ja creia que no els hi seria massa rendible i es qüestionarien assistir o no a les properes edicions. M’explicava que el cost que els representa ser presents a la fira de les Garrigues, és molt elevat i que els és més pràctic i molt més rendible, organitzar una jornada, o “fira de l’oli extra verge” local al seu poble amb una petita promoció publicitària i un esmorzar popular, els surt molt més a compte i els permet una mantenir una atenció més personalitzada amb als clients.

Davant d’aquestes reflexions, cada cop més generalitzades i més comunes per part de les cooperatives i molins, sembla que és necessari que els organitzadors de la Fira de les Garrigues es plantegin un canvi de rumb. Amb això, no vull dir que no es facin les coses bé, al contrari, s’han fet molts esforços per part del Patronat de la Fira, del consell comarcal, de l’Ajuntament de les Borges Blanques i de tots els sectors implicats en promocionar i publicitar la fira, fent que sigui un punt de referència a nivell nacional. Però si no es canvien certes coses, per tal de millorar-les, ens podem trobar que la Fira de l’Oli Verge Extra quedi només en el nom. Cal reflexionar profundament i cal intentar que assisteixin en properes edicions, el màxim de cooperatives i molins de la nostra comarca. Cal tornar a l’essència per la qual la nostra fira va agafar el nom i el prestigi i cal tornar a ser una referència de l’oli extra verge de la més alta qualitat. Tots plegats, voldríem que la fira de l’oli extra Verge de les Garrigues, sigui un referent del mercat de l’oli de la màxima qualitat i que fos un autèntic aparador de la feina que fan cada cop millor els nostres molins i cooperatives. Moltes s’han especialitzat no tant sols en envasar i vendre oli, sinó que han diversificat els productes, obrint noves possibilitats de mercat paral·leles.

Crec que el millor aparador que podem oferir a aquesta feina tant ben feta, és tenir una Fira de l’Oli Extra Verge de les Garrigues on l’oli nostre sigui el producte principal. Està molt bé que per tal de complementar la fira, hi hagi tot un seguit de parades i estands on es pot adquirir tot tipus de productes que no tenen res a veure amb la cultura de l’oli i que ofereixen una opció de productes variats; però en aquesta passada edició no s’ha fet res més que constatar una cosa que feia anys que s’intuïa... cada cop hi ha menys oli i més fuets, formatges, coques, llonganisses, etc. Quan veus que la majoria de gent marxa cap als cotxes amb bosses carregades d’aquests productes, enlloc de garrafes d’oli, es que alguna cosa no va prou bé.

AMISTÓS PER OFICIAL?....AVIAT,Sí!!!

Com cada any quan arriben les dates nadalenques, ens submergim en una voràgine de compromisos que ja formen part de la tradició: àpats, reunions familiars, trobades amb els amics,etc... Hi ha un altre acte, però, que se celebra any rere any, des de finals de la dècada dels noranta i, malauradament en tants anys no hem pogut aconseguir el que ha estat un desig col·lectiu de país; em refereixo al partit de la selecció catalana de futbol.

Enguany, ha estat molt trist per la gent que ens estimem la nostra selecció -i que ens hem de conformar amb gaudir dels nostres excel·lents futbolistes un cop a l'any, potser dos, si és any de Mundial o d'Eurocopa i podem fer d'espàrring d'alguna selecció classificada- veure que les graderies eren mig buides. Pot ser pel poc cartell d'un rival com era Cap Verd, o per les dates i la climatologia -és més que evident que el fet que aquest partit es jugui a Montjuïc, el 30 de desembre al vespre amb una temperatura gèlida no hi va ajudar gaire- o probablement per la sensació generalitzada de que aquest model de partit està ja esgotat. Crec que valdria la pena replantejar el format i, en el cas de no poder portar una selecció que et garanteixi una assistència mitjanament decent, optar per estadis més petits en els quals, com a mínim, els jugadors puguin defensar la nostra selecció catalana amb molt més caliu i recolzament a les graderies.

No dubto, ni vull dubtar, de la voluntat de la Federació Catalana de Futbol de fer el millor pel futbol català i de procurar que aquest partit no resulti deficitari per la delicada situació econòmica que pateix i pateixen les federacions esportives del nostre país. Crec, sincerament, en la voluntat de la Federació Catalana de Futbol d'oferir la possibilitat de que els afeccionats a aquest esport puguem gaudir de la nostra selecció nacional representada pels millors jugadors catalans, alguns d'ells considerats els millors del món; malauradament però, mentre no tinguem el nostre país normalitzat, lliure i reconegut per la comunitat internacional, ens haurem de conformar gaudint de la nostra selecció en aquest format. I que ningú em malentengui, val molt més això que no pas res.

Jo sóc dels que penso fermament que malgrat la poca entitat dels rivals que hem tingut en els darrers anys, aquesta trobada anual ha estat, i és, -independentment del nivell del rival que ens toqui enfrontar- la festa del futbol català i un dia de reivindicació
de les nostres llibertats. Som molts els que any rera any, hi assistim juntament amb els nostres fills i filles, als quals tenim l'oportunitat de transmetre l'estima a uns colors i a una selecció que és la nostra. I puc garantir que val la pena gaudir, des de la graderia, de l'ambient festiu, lúdic i sobretot reivindicatiu.

Ara bé, amb el procés d'alliberament nacional que ha endegat el poble de Catalunya i sí el proper 9 de novembre les urnes donen la raó a aquells que defensem la independència del nostre país, pot ser que parlar del partit amistós de Catalunya sigui ja part del record i que ja puguem animar la nostra selecció que lluitarà per classificar-se en competicions internacionals.

No ho dubteu, algunes vegades els somnis es fan realitat i, aquest cop, ho tenim ben a tocar.

ESPORT FEMENÍ....MOLT A FER ENCARA.

Durant molts anys, massa...segurament, portem parlant i parlant sobre la igualtat entre homes i dones, i tot i que val a dir que en la societat que vivim s’hi va avançant encara hi ha molts aspectes en els quals un té la sensació que encara hi ha molta feina a fer. Un d’ells és sense cap mena de dubte, l’esport.

L’esport, és una part molt important de la graella de la programació de les televisions i les ràdios. En el cas dels canals de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals no n’és pas l’excepció. Les retransmissions esportives són una de les parts més importants pel que fa a l’audiència i els grans esdeveniments esportius, molts cops s’emeten en prime time .

Des de fa un parell d’anys els catalans i catalanes que ens agrada l’esport i les retransmissions esportives podem gaudir d’un canal temàtic com és ESPORT 3, un canal que hauria de servir perquè l’audiència pogués tenir accés a esports més minoritaris o categories amateurs d’esports principals. Però mirant la graella del canal ESPORT 3, un se n’adona que la majoria de retransmissions esportives i la majoria de programes que la componen estan majoritàriament dedicats a l’esport masculí i en una ínfima part al femení. Teledeporte, l’altre canal temàtic esportiu públic -aquest d’àmbit espanyol-, té una mica més de sensibilitat cap a l’emissió de competicions esportives femenines, tampoc res de l’altre món, però notablement més que ESPORT 3.

Segurament, ens vindrien al cap un munt d’exemples d’esportistes femenines rellevants, però en destacaré uns quants exemples...tenim  grans clubs femenins de Bàsquet que lluiten pel títol de la lliga Estatal com són l’UNI Girona i el CADI la Seu, equips punters fins i tot a Europa i dels quals és molt difícil poder veure alguna retransmissió de la lliga regular que competeixen, excepte si arriben a una final o a un play off, llavors correm-hi tots!

Tenim una selecció catalana femenina com la de FUTSAL que és la campiona del món. No sé si ho saben, però d’aquí a dues setmanes la selecció viatja a Colòmbia per disputar el mundial, defensant el títol i competint sota la bandera catalana. Amb sinceritat, creiem que un fet com aquest hauria de tenir la rellevància que es mereix a la seva televisió pública. I que jo sàpiga molt poca gent es coneixedora d’aquest fet, no he llegit a cap diari esportiu dels principals, ni he sentit a cap ràdio de les del país (ni la pública que paguem entre tots) i molt menys ni un trist breu tall a cap informatiu de TV3 o ESPORT 3.

Un altre cas que crida i molt l’atenció és el de dues de les millors esportistes catalanes femenines com són les germanes Gemma i Mireia Abant, 15 vegades campiones del món de bike trial! Com pot ser que no tinguin el reconeixement mediàtic que en un país normal haurien de tenir? És molt trist que la seva quota de pantalla es limiti a una breu intervenció per demostrar les seves habilitats damunt la bicicleta de trial davant dels nens i nenes de la festa del Club Super 3...

Però un dels casos més tristos i lamentables és el de l’Igualada Femení d’Hoquei sobre patins, que després de 25 anys a la capital de l’Anoia  per tal de poder garantir la seva continuïtat a l’OK Lliga Femenina, van haver d’aparèixer despullades en un vídeo per captar l’atenció de socis i patrocinadors, sota el lema “No ens deixis en boles, dóna’ns vida”, per reivindicar que no es perdi un club amb 25 anys d’història a la capital de l’Anoia. Com no, arran d’aquesta acció ràpidament varen trobar un espònsor que els garantia la continuïtat... com diuen els vells del meu poble “pa per avui, gana per demà!”. Aquesta notícia ens fa reflexionar sobre l’estat real de l’esport femení al nostre país, encara que per desgràcia encara imperen molts estereotips sexistes i on es veu a la dona no com una esportista que entrena, pateix, i competeix sinó on el que més es valora és l’aspecte físic.

Crec amb sinceritat que a Catalunya tenim una gran quantitat de noies que competeixen al  primer nivell, molt bones, grandíssimes professionals que entrenen duríssim, sacrifiquen hores i hores amb l’únic objectiu d’aconseguir les seves fites. Cal que les nostres nenes i noies visualitzin a la televisió dones competint al màxim nivell en el món esportiu, ja que d’aquesta manera es veuran capaces d’arribar a aconseguir els seus objectius i un mirall on veure’s reflectides. L’esport fomenta tot un seguit de valors com són l’amistat, la capacitat de sacrifici, el respecte, el treball en equip, etc...

Creiem doncs, que en una televisió pública té la responsabilitat de treballar per la pluralitat i per la igualtat... i creiem fermament que l’esport femení té una audiència potencial perquè la qualitat sempre té audiència, i les esportistes del nostre país són i així ho demostren dia a dia de lo millor que hi ha a nivell internacional. 

AMB PERSPECTIVA GARRIGUENCA......

El fet de viure en una comarca com les Garrigues, et dóna molts cops una perspectiva de la vida molt diferent de la que es pot tenir en una gran ciutat. Els que viuen en ciutats com Barcelona donen per fetes moltes obvietats i no entenen que moltes coses que ells consideren “normals”, al nostre territori són “excepcionals”. Quan parles amb gent que desconeix

la idiosincràsia d’una terra com la meva comarca, que és perfectament aplicable a altres comarques també poc agraciades socioeconòmicament parlant, t’adones que el famós equilibri territorial, amb el qual massa vegades les elits governants s’han omplert la boca -molts cops amb una visió molt centralista-, sembla ser una evidència que cap d’ells qüestiona.

Per desgràcia, res més lluny de la realitat. S’ha avançat molt en aquest aspecte en els darrers anys, és cert; però sembla que, actualment, amb l’excusa de la crisis que estem patint, tot és pot justificar, sobretot la falta d’inversions necessàries pel desenvolupament de comarques com la meva. Molts cops, hem pensat que, amb petita part del que s’inverteix en zones més poblades, comarques com les Garrigues seriem productives i donaríem la oportunitat de fixar la gent al territori. I és que, quan se’ns ha donat l’oportunitat de desenvolupar-nos, no ho hem desaprofitat.

Les comarques interiors, generalment més pobres, acostumem a tenir una xarxa de comunicacions bastant deficitària; en molts casos, la comunicació entre dos pobles encara es fa mitjançant pistes forestals sense asfaltar, fet que dificulta que es puguin mancomunar serveis bàsics i desenvolupar un teixit econòmic productiu ja que avui en dia la circulació viària és importantíssima. Tenint en compte que solen ser comarques i territoris on la base econòmica és l’agricultura, en molts casos de secà, és fàcil d’endevinar que només hi ha dos solucions.

La primera opció -que en molts casos és el camí més fàcil que emprenen els nostres governants- consisteix en subvencionar aquests territoris amb la pretensió que un seguit de gent, en molts casos d’edat elevada, s’arrelin al territori a base d’engrunes. Ja sigui amb ajuts com la indemnització compensatòria a la fruita seca -amb retards de pagament i amb dotacions cada cop més minses- o amb plans de millora diversos.

L’altra opció consisteix en apostar clarament per la modernització de les explotacions, fent que el territori tingui un futur més clar i amb una oportunitat de sortir se’n. Jo sóc, sense cap mena de dubte, partidari d’aquesta segona opció; i posant de relleu la problemàtica de la meva comarca: el reg ha estat i és la gran solució al despoblament de les Garrigues.

Des dels anys 90, quan el govern de la Generalitat va fer una “provatura” de com pot condicionar i canviar l’aspecte social ,econòmic i demogràfic d’un poble com Bovera, ha demostrat que és possible canviar el futur d’un territori gràcies al reg, que terres de difícil conreu i abandonades, podien esdevenir, en poc temps, terres productives, pròsperes i revaloritzades.

La gent del territori vàrem creure, amb entusiasme, que si s’estenia l’efecte Bovera a la resta de la comarca, sobretot a les anomenades Garrigues altes, teníem una oportunitat de progressar i assegurar un futur fins al moment poc clar. Malauradament, no va ser així i, tret d’alguns pobles que mitjançant desenvolupar fases del Garrigues-sud s’han anat incorporant al reg, encara som molts els pobles que esperem des de fa molts anys l’aigua a les nostres finques.

El Segarra-Garrigues ha estat el gran somni de molts pagesos i pageses i ara veiem com per circumstàncies que no entenem, o que ens costa d’entendre, patim un cop més un retard en la posada en reg de les nostres finques. No entenem que se’ns posi l’excusa que s’hi vol apuntar poca gent (... i menys que se n’apuntarà com més anys passin!); no entenem que se’ns posi com a excusa que el preu és car (a l’Albagés ens toca reg de suport de 1500 m3/ha a un preu de 0,12 €/m3, en aquests moments paguem 0,28 €/m3 del Garrigues-Sud i ens surt rendible!!, sí, estem parlant de més del doble de barat!!); no entenem tampoc que se’ns posi com a excusa que el Govern no disposa de diners. En resum, si no es fa és en gran mesura perquè no es vol fer, perquè és una qüestió de creure-s’ho de valent.

Jo em resisteixo a deixar perdre aquesta oportunitat. Ens han posat el caramel a la boca i quan ja l’hem començat a degustar, ens l’han tret i no ens el volen tornar a donar. Quan expliques això a Barcelona, has de fer-los entendre que el Segarra-Garrigues no és una despesa, és una inversió, una inversió de futur. Si se’ns donen les eines necessàries, comarques com les Garrigues podem arribar a ser motors econòmics tant de les terres lleidatanes com del nou país que sembla que aviat tindrem.

Hi ha una dita que diu que els catalans de les pedres en treuen pans!.....jo afegiria que la gent de les Garrigues de les pedres (de la pedra seca garriguenca) en traiem pa, vi i coca i tot!... i encara ens em guardem!

L'ESPORT, ESTRUCTURA D'ESTAT.

Una de les feines que tens un cop ets diputat al Parlament, es que dins al grup on estàs adscrit, et distribueixen en diferents grups de treball, grups formats per 1,2 ,3 diputats o més , en funció de la representativitat que es tingui en la composició de la Cambra. Aquests grups, anem a parar a les comissions de treball, distribuïdes en diferents àrees temàtiques ,normalment vinculades a les diferents Conselleries del Govern de la Generalitat. En el nostre cas, dels 21 diputats ,la majoria novells tot i tenir una experiència i un bagatge mínim en el mon municipal (se'ns dubte la gran escola del polític,on hauria de ser condició obligada l'experiència curricular en aquest mon), els nostres "caps" ens demanaren sobre el llistat de totes les comissions possibles, que cadascú tries en funció de prioritats i de quina podria ser la que millor se li escaigues. Jo vaig triar com a prioritari, agricultura (de fet era la més normal, venint del mon agrari i sent pagès de tota la vida, i amb molt d'orgull!!) i esports. Malgrat que esports no era ben bé una comissió com altres més específiques, sinó una part de la CAI ( Comissió d'Afers Institucionals) , em feia gràcia treballar en aquesta temàtica ja que a casa meva l'esport sempre ha estat molt present, segons la meva mare, a la nostra tele sempre es veu rodar pilotes!!!.
Va ser una satisfacció molt gran quan en varen comunicar des de la direcció del grup parlamentari que em cedien els temes referents a esports, i un cop comences a treballar i a conèixer el tema a fons, veus que les coses no son tant boniques com sembla. Primeres reunions amb la gent que m'ha precedit, amb federacions ,amb clubs,amb responsables del país en matèria esportiva.....i te'n adones de la precarietat de la nostra xarxa esportiva. Això et sobta, ja que vist des de fora, no tot son flors i violes com sembla,els èxits dels nostres esportistes més rellevants (molts cops magnificats quan competeixen sota la samarreta espanyola i menystinguts quan ho fan per clubs o federacions catalanes), tapen molts cops l'autentica magnitud de la tragèdia. El teixit de clubs esportius que tenim al nostre país (molt diferent de la resta de l'estat) , molts d'ells amb pocs socis, que fan una tasca als nostres barris i pobles de cohesió social, d'integració, d'identitat....veus com estan al límit de la seva supervivència. Veus com els problemes que tenen per seguir el dia a dia,com no poden molts ni pagar les despeses mínimes que els requereixen per competir i veus com la solució que fins ara se'ls ha donat, ja no serveix.
L'època de vaques grasses,malauradament ja s'han acabat, s'ha acabat els recursos il-limitats ,s'ha acabat el repartiment de diners de manera lineal com fins ara i  indiscriminats, ha arribat el moment de racionalitzar els pocs recursos que disposarà el govern de la Generalitat i ser molt curosos en com es distribueixen. Hem d'afavorir tot un seguit de factors,entre ells els de formació,es a dir quines entitats esportives catalanes fan una tasca de treball en la base formativa  quines fan un esforç en la capacitat de mancomunar serveis i quines volen apostar decididament per la internacionalització de l'esport català. Davant de totes aquestes dificultats a les quals han i hauran de fer front totes les nostres entitats esportives del tipus que siguin (federacions,clubs,etc...), i el fet de una disminució substancial dels ajuts i recursos públics  caldrà començar a parlar de crear una llei catalana de mecenatge i esponsorització esportiva.On no s'hi arribi amb recursos públics , que s'hi pugui arribar amb recursos privats.Que invertir en esports sigui atractiu i amb una fiscalitat beneficiosa per les nostres empreses  ja es fa en altres paisos d'Europa i funciona. Ni hi ha molts d'empresaris que veuen en l'esport una oportunitat de fer visible el seu negoci, i molts cops amb un impacte molt proper i de proximitat pel que fa a barris o poble més humils on una petita botiga, una petita fàbrica pot fer se més propera als seus clients més directes.Per això cal regular ho,dins una llei que faci que les empreses  els hi surti a compte la inversió en patrocini esportiu, sigui del volum que sigui i fins i tot fora del radi de l'esport, com pot ser la cultura,altre segment que no passa precisament pel seu millor moment.
Si volem continuar sent una referència mundial en esports,si volem que surtin esportistes que ens facin sentir orgullosos, si volem un cop siguem un estat nou tenir una imatge internacional de prestigi i reconeguda, l'esport es i ha d'ésser  sens dubte   un gran ambaixador de Catalunya. Quan diem que hem de crear estructures d'estat per un futur estat Català, no hem d'oblidar de la tasca que fa i farà a nivell de representativitat l'esport català. Si ens ho creiem, si volem un esport català fort i representatiu, posem hi ja d'una vegada fil a l'agulla.

DOS MINUTS I MIG

Al passat Ple del Parlament de Catalunya del dia 24 d'abril  vaig tenir el plaer i l'honor de fer la meva primera intervenció com a diputat ,fent una pregunta oral al Govern, concretament al Conseller de la Presidència Francesc Homs. Van ser dos minuts i mig intensos, on has de resumir en aquest breu espai de temps ,hores i dies de treball,de reunions amb gent implicada,de visites,de consens amb entitats....es a dir tota una feinada!. Un té la sensació de participar en el famós programa de TV  "59 Segons" on al cap del temps fixat, se t'apaga el micròfon i tens que calcular el tempo de la teva intervenció, mirant de condensar en aquest espai breu de temps el contingut el més concís i argumentat possible. La pressió que et sotmet aquest compte endarrere ,on un marcador va restant els segons i canviant de color en funció del temps que resta fins a finalitzar, juntament amb el fet que quan son preguntes orals de control al govern i al president , hi ha sempre la totalitat del plenari, això fa que sigui inevitable un cert respecte i un cert nerviosisme.A més a més   penses que t'estan veient molta gent del país per la retransmissió que fa el Canal Parlament i el 3/24 i on lògicament quan has dit a la gent del teu entorn,amics, família i companys de partit que "debutes" sempre es una pressió afegida i vulguis que no , un cert punt de respecte i prudència hi es.
Però val a dir que un cop s'acaben aquests dos minuts i mig, i veus amb satisfacció que ten has sortit prou dignament, la descarregada d'adrenalina es fins i tot similar a la que sens quan acabes de baixar amb la teva bici de BTT per una trialera molt difícil i perillosa ,que un cop finalitzada amb èxit, es comparable al extasiïs produït per un plaer indescriptible.
Un cop, acabes, t'asseus al teu escó, reculls els papers que has estat preparant durant dies i hores i comença la reflexió més immediata , els teus companys et feliciten, t'animen, t'aconsellen, et diuen on has estat bé i on fins i tot no ni has estat tant. Es a dir es un munt d'inputs que t'arriben amb pocs segons i que tens que arxivar al teu cervell per analitzar amb més cura i fredor després, per que el minut a minut et torna a la realitat i et fa estar atent a les preguntes que van formulant la resta de diputats d'altres grups i per respecte a la seva feina , li has de dedicar l'atenció que correspon.
Però es al cap d'un dia més o menys que a la web del Parlament , es pengen totes les intervencions del Ple amb vídeos i on pots visualitzar-les , i es aquí on veus com ho has fet i ja ets tu mateix qui analitza amb tot detall com ha estat la teva participació,et fixes ara si amb tot tipus de detalls ..... com parlaves,el to, la postura , si aixecaves la vista, si vocalitzaves prou bé,etc.... es a dir , pots veure quins errors et veus i on s'ha de corregir per a futures intervencions i continuar el procés d'aprenentatge en aquesta feina tant bonica de representant del poble del teu país. Ah i per cert! quan visualitzes el vídeo ,te'n dones compte dels detalls de  la resposta que t'ha fet el conseller , objectiu de la teva pregunta,  perceps molt millor les dades i el contingut de la seva resposta, veus la seva expressió i et fixes en els punts que fa més èmfasi del seu discurs i ho analitzes tot amb més cura.
En total, son 5 minuts, dos i mig de pregunta i dos i mig de resposta, es poden fins i tot fraccionar. En el meu cas ho vaig fer així i pel que veig en el temps que porto en el Parlament es el més comú, es a dir primer es fa una pregunta més directa i després et deixes més temps per repreguntar o argumentar més àmpliament la qüestió 
Sembla poc temps, però si ho treballes bé i condenses suficientment el contingut de la teva pregunta, dos minuts i mig donen per molt........ i es que dos minuts i mig, son dos minuts i mig.

100 DIES.....DE PASSIÓ!!

Doncs mira tu!, com aquell qui no vol la cosa,ja portem 100 dies de govern.100 dies ja!,val a dir que es podrien considerar frenètics, vertiginosos i com no, apassionants. Com manen els canons, sempre en tot govern es donen 100 dies de gràcia ( o no? perdoneu, jo ho dubto, si més no aquest cop), per tal que el nou govern pugui començar a treballar des de 0 , es donen aquest 100 dies de "treva".En principi, es així, si més no, es mira de respectar aquest "fair play",ara....aquest cop era "diferent", per que ja van ser "diferents" les eleccions del 25N i  van ser molt "diferents" les primeres decisions que va prendre el nou govern. Ja als primers Plens al Parlament es va veure,que fàcil no ho tindria i de "treva"...gens!.
 Aquest nou govern, es va formar segons el mandat que les urnes que el poble de Catalunya va escollir, i van ser els catalans i catalanes que varen demanar al govern que el gran objectiu pel qual havien anat a votar era el del dret a decidir del poble de Catalunya. CIU i ERC, amb el pacte de govern i d'estabilitat  varen acordar tot un seguit de mesures per tal de portar al poble de Catalunya a una consulta (o referèndum si l'estat espanyol ens deixa) abans de la tardor del 2014, per tal que siguin els catalans i catalanes qui lliurement decideixin el seu futur,i decideixin que volen ser i com volen la Catalunya del segle XXI.
Aquest pacte ,on el dret a decidir es la part més important,però també no menys important ho son tot un seguit de mesures per tal de gestionar el dia a dia ,pre-consulta i post-consulta. I es en aquest punt on les dificultats del govern s'agreugen davant la greu situació econòmica que pateix el govern de la Generalitat, molts cops gestionant només engrunes i misèria.Si hi sumem a més a més , un estat Espanyol amb  una posició de força (la força d'un estat que nosaltres els catalans no tenim),que davant els anhels de llibertat expressats pel poble de Catalunya amb la manifestació de l'11 de Setembre de 2012 i amb les eleccions del 25 N on ,2/3 parts del Parlament està pel dret a decidir, ofega sistemàticament qualsevol iniciativa del govern Català a sortir se'n d'aquest  pou sense fons en que està .
Acabem e passar la Setmana Santa , i com un símil ,es podria dir que aquest 100 dies han estat com un Via Crucis, com per exemple quan Jesús en la pujada al turó on serà crucificat, porta tot patint tota mena de vexacions per part dels soldats romans la creu,....i cau...i s'aixeca...i torna a caure...i es torna a aixecar,sabent sempre el destí que li espera.....doncs el procés de transició nacional cap a la llibertat, no serà gens fàcil,estarà ple d'entrebancs,ens maltractaran.....però com la passió de Jesús  caurem i ens aixecarem, tornarem a caure i ens tornarem a aixecar, i al final de tot, també ressuscitarem i ho farem com un nou país lliure e independent.
De moment portem 100 dies, 100 dies de passió....però com deia aquell porquet dels dibuixos animats que miràvem  de petits "No se vayan todavia!....aun hay más!!!!"