Soc
culer!!.... ho he estat sempre, que recordi o tingui record. Tot i que a les
imatges que em venen a la memòria de les primeres vegades que em vaig posar una
samarreta d’un equip de futbol, no era ben bé la samarreta del F.C.
Barcelona.... era la de l’Espanyol!! ... i no és perquè vingui d’una família
d’aficionats ”Pericos”, no... era senzillament perquè, de petit, el meu pare
jugava a l’equip del meu poble, el F.C. L’Albagés i fins a principis dels 80,
l’uniforme oficial del club era blanc i blau, amb franges verticals, (igual que
l’equip de Sarrià en aquells moments.) Va ser a partir dels 80 que gràcies al
Sr. Jaume Nogué (Jaimito de Cal Xafat) es va canviar la samarreta oficial
,mantenint els colors originals blanc i blau, però en lloc de franges
verticals, passaven a ser arlequinades (com el Centre d’Esports Sabadell).
Suposo que jo ja seria més grandet, però
no tinc cap foto amb aquesta nova samarreta.
Com
ja he dit, que jo recordi, sempre he estat del Barça. La meva primera samarreta
del Barça va ser una samarreta de cotó amb mànigues llargues i el dorsal d’un
teixit sintètic (escai o semblant) blanc. La típica de finals dels 70 i principis del 80, la de Cruyff per
entendre’ns... poc després van arribar
les de nylon i ja com a súmmum de la modernitat les Meyba. No vaig tenir mai
una samarreta Meyba i mira que tots anàvem com bojos darrera d’aquestes
samarretes..... la primera samarreta de l’època moderna ( o post Cruyff o post
Dream Team com a mi m’agrada dir) ja va ser la Kappa del “Dream Team”. Us
explico tot això, com a reflexió i catarsi interna que he fet aquests dies
d’incertesa amb el nostre equip, a tot el que estem vivint els culers
darrerament. Com molts culers d’aquella època (pre Dream Team), vam viure el
nostre barcelonisme fonamentat amb tot un seguit de grans decepcions i
frustracions esportives. Sóc dels culers de la travessia del desert entre la
lliga de Cruyff i la lliga de Venables, sóc dels culers que van veure com
perdíem la lliga de Lattek quan semblava que no es podia perdre, sóc dels
culers que van plorar (era un nen quan va passar) quan van segrestar Quini, sóc
dels culers que vam perdre la Copa d’Europa a Sevilla, sóc dels culers que va
veure com s’autodestruïen les estrelles del nostre equip quan estaven
destinades a escriure les pagines més brillants de la nostra història, sóc dels
culers que podria explicar mil i una decepcions..... es a dir, sóc dels culers
que la història ens ha fet ser pessimistes de mena. Sóc dels culers que guanyem
5 a 0, ens marquen un gol a falta de cinc minuts i ja ens entra la por de que
ens remuntaran. Sóc un culer dels que sempre veiem el got mig buit, mai mig
ple.... I no sóc jo sol, crec que som una generació sencera, que ens hem
acostumat a patir amb el nostre Barça.
Però
hi va haver un senyor que va aconseguir que es canviés ( i si no a tots, a molta afició culer) aquesta mentalitat,
un senyor holandès, un senyor que ja descansa a l’Olimp dels Deus del futbol
des de fa poques setmanes, un senyor que ens va demostrar que el pessimisme
culer podia passar a millor vida, un senyor que va marcar la vida i la història
del F.C. Barcelona..... En Johann Cruyff.
Va
ser en Cruyff qui ens va ensenyar a guanyar, a tenir un estil que ha fet que el
futbol del Barça ratlli en alguns moments la perfecció del joc. Els títols i el
prestigi guanyat amb un estil propi de joc, envejat i copiat per molts clubs
del mon, han fet que culers nascuts en l’època post Dream Team, no coneguin ni
entenguin el pessimisme dels culers com jo de l’època pre Dream Team.....Molts
cops, els envejo. Aquests dies, quan el barcelonista pessimista com jo, ho veu
tot perdut i parles amb culers “moderns” crec que els sobta i els estranya la poca confiança que tenim en aquest Barça que tants i tants moments de glòria i
joia ens ha donat. Segurament, no acaben d’entendre el perquè del nostre estat.
M’agradaria pensar que tot anirà bé, m’agradaria pensar que només ha estat un
accident, m’agradaria pensar que tornarem a guanyar tots els títols, que
aquesta embriaguesa de joc barcelonista no tindrà mai fi.... però
malauradament, sóc culer dels d’abans i per desgràcia meva, sempre veig el got
mig buit.
VISCA
EL BARÇA!! ... I VISCA CATALUNYA!!
