L’esport ha estat, és i serà un hàbit de vida molt saludable. L’esport
transmet uns valors i crec que ningú pot posar en dubte les virtuts que la
pràctica esportiva aporta a la nostra formació com a persones, sobretot quan
som infants. En aquesta època de la nostra vida, fer esport no tant sols ens
ajuda a gastar en gran part l’excés d’energia que per l’edat tenim, sinó que
ens transmet un seguit de valors que ens serviran en la resta de la nostra vida
com són l’esforç, el sacrifici, el treball en equip, la disciplina i el
respecte al rival. També ens ensenya a competir, a lluitar i a intentar assolir
objectius. Tot plegat ens ajudarà en el nostre cicle vital. Ens agradi o no,
vivim en una societat on cal saber competir, cal saber lluitar i cal saber
arribar als objectius fixats. Cal saber guanyar i cal saber perdre. Quan
guanyes la satisfacció és molt gran, assaboreixes l’èxit , gaudeixes del teu
petit (o gran) triomf, et sens eufòric per la fita aconseguida i la sensació que tens, fa que et sentis el més feliç del
mon. Quan perds i tens l’esperit competitiu instal·lat dins teu, tens una
sensació de ràbia, d’emprenyament generalitzat i durant uns dies et costa
treure’t del cap l’amargor de la derrota. Però l’esport sempre ens ofereix una
segona oportunitat, sempre tenim la possibilitat de refer els errors i un bon
esportista ha d’analitzar sempre les derrotes. Els grans esportistes , sempre
intenten aprendre a positivar els
errors. Com tot a la vida , després de la tempesta arriba la calma, i amb el
cap fred és quan cal reflexionar on hem errat i mirar de corregir per tal de no
cometre el mateix error la propera vegada i poder assolir l’objectiu marcat.
Això és esport. Això es competició. No vull dir amb això que l’esport sigui només
guanyar o perdre, la gent fa esport també pel sol fet de practicar una
activitat física que els permeti estar millor amb ells mateixos, però la
vessant competitiva va, ens agradi o no, associada indefectiblement a la
practica esportiva. I és en aquest punt on entra en joc un element
importantíssim com és la passió. Una passió que molts cops ha portat ,porta i
dissortadament portarà la vessant més negativa de l’esport, que és la
violència. Hi ha molts tipus de violència associats a les competicions esportives,
moltes d’elles influenciades per actituds i condicionants externs. Darrerament
es parla molt dels insults que es criden a molts recintes esportius cada
jornada de competició i es parla de sancionar o castigar els afeccionats que
cridin insults a arbitres, jutges o aficions rivals. Entenc que segons quins
tipus d’insults o manifestacions fetes per alguns sectors de les grades dels
nostres estadis, poden arribar a ser ofensius i
provocar reaccions contraries que no deixen de ser el "caldo"
de cultiu de la violència. Cal eradicar-ho sense cap tipus de dubte. Però què
considerem o no insult? On posem els límits? Podem considerar els clubs
responsables dels càntics ofensius que cridin una part de la seva graderia?
Rivalitats
locals, rivalitats regionals o nacionals, condicionants polítics , interessos
econòmics... en definitiva, comportaments dirigits molts cops per l'interès
d’algú o alguns que fan que es desvirtuï l’essència de la competició esportiva.
Per desgràcia , això ha fet que molts cops , s’hagin escrit les pagines més
fosques i terribles de la història de l’esport, perquè quan es posen en una
coctelera tots aquests ingredients , estem davant d’una autèntica bomba de
rellotgeria que, tard o d’hora , acabarà explotant.
Els grups violents que es mouen al voltant de
l’esport són una autentica xacra. Malauradament fa poc hem pogut assistir a una
batussa entre seguidors radicals de dos equips punters de la primera divisió de
futbol, que ha fet que un afeccionat que va anar a veure un partit de futbol del
seu equip, no tornés a casa seva, amb la seva gent. Podem discutir si era o no
era radical, si s’ho havia buscat o no, però en el fons del cas, hi ha una
família a A Corunya que ha perdut a un ser estimat. Quantes vides més haurem de
perdre per una passió a un equip, uns colors, un escut o una bandera portada a l'extrem ? tant de bo
poguéssim afirmar que aquest fet és aïllat, que aquest fet desgraciat ha estat puntual, que no tornarà a passar mai
més, però passen els anys, i continuem estant on estàvem. Gaudir de l’esport
tant si és practicant-lo com si és veient-lo com espectador, ha de ser per
passar una estona agradable i una manera d’entreteniment, no val la pena haver
de deixar-hi la vida, res no justifica
cap tipus de violència i molt menys un escut, uns colors o la bandera d'un
club.
