Una de les coses que més il·lusió m’ha fet
sempre de la feina de ser diputat del Parlament de Catalunya és, sense cap mena
de dubte, poder viure, des de dins, el procés d’autodeterminació que ha emprés el
nostre país i poder ser directament partícip d’aquest fet. Fa uns dies, el dimarts
8 d’Abril, vaig tenir l’honor de participar en un altre episodi d’aquest procés,
assistint al ple del Congreso de los
Diputados en el qual el Parlament de Catalunya demanava a l’estat espanyol
la transferència de la competència exclusiva per poder organitzar un referèndum;
el ja famós article de la constitució 150.2. Com ja s’ha dit i s’ha explicat
abastament, era un partit on el resultat estava cantat molt abans de jugar i sabíem,
en tot moment ,quin seria el resultat de la votació. No ens va estranyar gens
ni mica com va anar tot, però si que vull comentar-vos com ho vaig veure i
viure jo des de la meva humil perspectiva.
He
de dir que la representació de diputats al Parlament de Catalunya va ser molt
nombrosa, tots els grups polítics (excepte la CUP que, tot i que ens havia de
venir a acomiadar des de l’andana del tren, no vam veure ni a la partida ni a
l’arribada) van enviar delegacions per tal de donar suport als tres diputats
escollits pel Parlament per defensar la voluntat del poble de Catalunya. Tots
tres, la Marta Rovira, en Jordi Turull i en Joan Herrera, van portar al Congrés
la veu del Parlament que, democràticament, demanava una cosa tant senzilla com
exercir el dret de vot i de consulta per decidir el futur polític de Catalunya;
van ser uns digníssims representants tant en l’exposició inicial com el torn de
replica. En total van ser 7 hores de debat que dins la cordialitat i en un to
menys crispat del que s’intuïa en un principi, ens va sorprendre a tots.
Vull
comentar, però, un seguit de curiositats i anècdotes que fan més entenedora la
diferencia entre allí i aquí. De primer, un cop entres dins, notes molta
pompositat, molt recargolament i com diem al meu poble “es nota que hi ha cuartos!”. Els uixers -perfectament uniformats amb
els seus vestits blau marí, amb una ralla daurada als pantalons (que més aviat
recorda el setè de cavalleria), camisa blanca i una americana amb l’escut
nacional, el d’Espanya lògicament, a la solapa- ens guiaven pels laberíntics
passadissos que donen accés a les llotges de convidats.
Uns
uixers que a diferencia dels que tenim al nostre Parlament (molt més elegants a
l’hora de vestir) es van mostrar, en tot moment, molt desagradables i actuaven
com una autentica policia fent-nos sentir com autèntics delinqüents, només pel
fet d’utilitzar el mòbil o aplaudir alguna intervenció dels nostres
representants, en molts moments del debat. Donava la sensació que no estaven
massa contents, i molt menys a gust, amb els “il·lustres visitants” que aquella
tarda omplien les tribunes de l’hemicicle. Quina fixació tenien en controlar
que cap dels diputat utilitzéssim el mòbil!!
Una
altra cosa que ens va sobtar, i molt, és que en ple segle XXI i en plena era de
la informació i de les noves tecnologies, en una institució com es el Congrés
de diputats, encara s’utilitzi el sistema de taquigrafia. És molt curiós veure
el continu canvi i desfilada de noies taquígrafes que van entrant i sortint del
centre de l’hemicicle amb els rudimentaris aparells que fan aquesta funció;
cada cinc minuts, o fins i tot menys, es van rellevant. És curiós de veure-ho i
la sensació de manca de modernitat que transmet.
A
diferencia del nostre Parlament sí que he de dir que les condicions de treball
dels diputats al Congrés son sensiblement millors que les nostres, tenen unes
butaques mòbils que semblen molt més còmodes que els antics, fixes i incomodes
seients dels escons del nostre hemicicle. La decoració la cambra del Congreso
és molt senyorial, amb frescos pintats a les parets i la cúpula i presidida per
dues estàtues dels reis catòlics. Les columnes són recargolades i amb adorns
daurats que t’indiquen la grandesa del lloc i, sobretot moqueta, molta moqueta vermella.
Pel meu gust, jo que sóc més de coses senzilles i austeres, és tot massa recarregat,
i frega gairebé “l’horterada”.
Entre
la majoria de diputats que observàvem el debat, un dels comentaris més comuns
era la sensació que la bateria dels nostres telèfons durava menys, a mesura que
avançaven el debat i les hores i, cada cop es feia més difícil trobar un endoll
dels passadissos que donaven a les tribunes de convidats que no tingues un
mòbil carregant-se.
Per
la meva posició a l’ala esquerra de l’hemicicle, just damunt del president
Rajoy vaig poder descobrir una altra cosa que segurament molta gent desconeix.
Tant el president com la vicepresidenta Santa Maria, tenien una bossa de llaminadures
i anaven “picant” mentre es desenvolupava el debat. Desconec si és una practica
habitual, però al nostre Parlament no es pot ni beure ni menjar res als escons.
És impensable una imatge així del president Mas i la vicepresidenta Ortega...
seria clarament un motiu per sortir al Polònia!!
Un
cop acabat, vam sortir al carrer per una porta del darrera i els diputats del
parlament comentàvem la jugada de com havia anat tot i felicitàvem als tres
representants que es van reunir amb nosaltres. La sensació de haver superat un
tràmit i la incomoditat dels diputats del Congreso, especialment els del PSOE,
era una cosa que es percebia a l’ambient; així com també la sensació, entre els
diputats del Parlament que volem que el procés tiri endavant, de sortir més
reforçats del que haviem entrat a les quatre de la tarda d’aquell 8 d’Abril.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada