L’ESPORT ÉS VIDA... NO ÉS MORT.

L’esport ha estat, és i serà  un hàbit de vida molt saludable. L’esport transmet uns valors i crec que ningú pot posar en dubte les virtuts que la pràctica esportiva aporta a la nostra formació com a persones, sobretot quan som infants. En aquesta època de la nostra vida, fer esport no tant sols ens ajuda a gastar en gran part l’excés d’energia que per l’edat tenim, sinó que ens transmet un seguit de valors que ens serviran en la resta de la nostra vida com són l’esforç, el sacrifici, el treball en equip, la disciplina i el respecte al rival. També ens ensenya a competir, a lluitar i a intentar assolir objectius. Tot plegat ens ajudarà en el nostre cicle vital. Ens agradi o no, vivim en una societat on cal saber competir, cal saber lluitar i cal saber arribar als objectius fixats. Cal saber guanyar i cal saber perdre. Quan guanyes la satisfacció és molt gran, assaboreixes l’èxit , gaudeixes del teu petit (o gran) triomf, et sens eufòric per la fita aconseguida i la sensació  que tens, fa que et sentis el més feliç del mon. Quan perds i tens l’esperit competitiu instal·lat dins teu, tens una sensació de ràbia, d’emprenyament generalitzat i durant uns dies et costa treure’t del cap l’amargor de la derrota. Però l’esport sempre ens ofereix una segona oportunitat, sempre tenim la possibilitat de refer els errors i un bon esportista ha d’analitzar sempre les derrotes. Els grans esportistes , sempre intenten aprendre  a positivar els errors. Com tot a la vida , després de la tempesta arriba la calma, i amb el cap fred és quan cal reflexionar on hem errat i mirar de corregir per tal de no cometre el mateix error la propera vegada i poder assolir l’objectiu marcat. Això és esport. Això es competició. No vull dir amb això que l’esport sigui només guanyar o perdre, la gent fa esport també pel sol fet de practicar una activitat física que els permeti estar millor amb ells mateixos, però la vessant competitiva va, ens agradi o no, associada indefectiblement a la practica esportiva. I és en aquest punt on entra en joc un element importantíssim com és la passió. Una passió que molts cops ha portat ,porta i dissortadament portarà la vessant més negativa de l’esport, que és la violència. Hi ha molts tipus de violència associats a les competicions esportives, moltes d’elles influenciades per actituds i condicionants externs. Darrerament es parla molt dels insults que es criden a molts recintes esportius cada jornada de competició i es parla de sancionar o castigar els afeccionats que cridin insults a arbitres, jutges o aficions rivals. Entenc que segons quins tipus d’insults o manifestacions fetes per alguns sectors de les grades dels nostres estadis, poden arribar a ser ofensius i  provocar reaccions contraries que no deixen de ser el "caldo" de cultiu de la violència. Cal eradicar-ho sense cap tipus de dubte. Però què considerem o no insult? On posem els límits? Podem considerar els clubs responsables dels càntics ofensius que cridin una part de la seva graderia?

 Rivalitats locals, rivalitats regionals o nacionals, condicionants polítics , interessos econòmics... en definitiva, comportaments dirigits molts cops per l'interès d’algú o alguns que fan que es desvirtuï l’essència de la competició esportiva. Per desgràcia , això ha fet que molts cops , s’hagin escrit les pagines més fosques i terribles de la història de l’esport, perquè quan es posen en una coctelera tots aquests ingredients , estem davant d’una autèntica bomba de rellotgeria que, tard o d’hora , acabarà explotant.

Els grups violents que es mouen al voltant de l’esport són una autentica xacra. Malauradament fa poc hem pogut assistir a una batussa entre seguidors radicals de dos equips punters de la primera divisió de futbol, que ha fet que un afeccionat que va anar a veure un partit de futbol del seu equip, no tornés a casa seva, amb la seva gent. Podem discutir si era o no era radical, si s’ho havia buscat o no, però en el fons del cas, hi ha una família a A Corunya que ha perdut a un ser estimat. Quantes vides més haurem de perdre per una passió a un equip, uns colors, un escut  o una bandera portada a l'extrem ? tant de bo poguéssim afirmar que aquest fet és aïllat, que aquest fet desgraciat  ha estat puntual, que no tornarà a passar mai més, però passen els anys, i continuem estant on estàvem. Gaudir de l’esport tant si és practicant-lo com si és veient-lo com espectador, ha de ser per passar una estona agradable i una manera d’entreteniment, no val la pena haver de  deixar-hi la vida, res no justifica cap tipus de violència i molt menys un escut, uns colors o la bandera d'un club.

8 D'ABRIL, UN DIA A MADRID....

Una de les coses que més il·lusió m’ha fet sempre de la feina de ser diputat del Parlament de Catalunya és, sense cap mena de dubte, poder viure, des de dins, el procés d’autodeterminació que ha emprés el nostre país i poder ser directament partícip d’aquest fet. Fa uns dies, el dimarts 8 d’Abril, vaig tenir l’honor de participar en un altre episodi d’aquest procés, assistint al ple del Congreso de los Diputados en el qual el Parlament de Catalunya demanava a l’estat espanyol la transferència de la competència exclusiva per poder organitzar un referèndum; el ja famós article de la constitució 150.2. Com ja s’ha dit i s’ha explicat abastament, era un partit on el resultat estava cantat molt abans de jugar i sabíem, en tot moment ,quin seria el resultat de la votació. No ens va estranyar gens ni mica com va anar tot, però si que vull comentar-vos com ho vaig veure i viure jo des de la meva humil perspectiva.

He de dir que la representació de diputats al Parlament de Catalunya va ser molt nombrosa, tots els grups polítics (excepte la CUP que, tot i que ens havia de venir a acomiadar des de l’andana del tren, no vam veure ni a la partida ni a l’arribada) van enviar delegacions per tal de donar suport als tres diputats escollits pel Parlament per defensar la voluntat del poble de Catalunya. Tots tres, la Marta Rovira, en Jordi Turull i en Joan Herrera, van portar al Congrés la veu del Parlament que, democràticament, demanava una cosa tant senzilla com exercir el dret de vot i de consulta per decidir el futur polític de Catalunya; van ser uns digníssims representants tant en l’exposició inicial com el torn de replica. En total van ser 7 hores de debat que dins la cordialitat i en un to menys crispat del que s’intuïa en un principi, ens va sorprendre a tots.

Vull comentar, però, un seguit de curiositats i anècdotes que fan més entenedora la diferencia entre allí i aquí. De primer, un cop entres dins, notes molta pompositat, molt recargolament i com diem al meu poble “es nota que hi ha cuartos!”. Els uixers -perfectament uniformats amb els seus vestits blau marí, amb una ralla daurada als pantalons (que més aviat recorda el setè de cavalleria), camisa blanca i una americana amb l’escut nacional, el d’Espanya lògicament, a la solapa- ens guiaven pels laberíntics passadissos que donen accés a les llotges de convidats.

Uns uixers que a diferencia dels que tenim al nostre Parlament (molt més elegants a l’hora de vestir) es van mostrar, en tot moment, molt desagradables i actuaven com una autentica policia fent-nos sentir com autèntics delinqüents, només pel fet d’utilitzar el mòbil o aplaudir alguna intervenció dels nostres representants, en molts moments del debat. Donava la sensació que no estaven massa contents, i molt menys a gust, amb els “il·lustres visitants” que aquella tarda omplien les tribunes de l’hemicicle. Quina fixació tenien en controlar que cap dels diputat utilitzéssim el mòbil!!

Una altra cosa que ens va sobtar, i molt, és que en ple segle XXI i en plena era de la informació i de les noves tecnologies, en una institució com es el Congrés de diputats, encara s’utilitzi el sistema de taquigrafia. És molt curiós veure el continu canvi i desfilada de noies taquígrafes que van entrant i sortint del centre de l’hemicicle amb els rudimentaris aparells que fan aquesta funció; cada cinc minuts, o fins i tot menys, es van rellevant. És curiós de veure-ho i la sensació de manca de modernitat que transmet.

A diferencia del nostre Parlament sí que he de dir que les condicions de treball dels diputats al Congrés son sensiblement millors que les nostres, tenen unes butaques mòbils que semblen molt més còmodes que els antics, fixes i incomodes seients dels escons del nostre hemicicle. La decoració la cambra del Congreso és molt senyorial, amb frescos pintats a les parets i la cúpula i presidida per dues estàtues dels reis catòlics. Les columnes són recargolades i amb adorns daurats que t’indiquen la grandesa del lloc i, sobretot moqueta, molta moqueta vermella. Pel meu gust, jo que sóc més de coses senzilles i austeres, és tot massa recarregat, i frega gairebé “l’horterada”.

Entre la majoria de diputats que observàvem el debat, un dels comentaris més comuns era la sensació que la bateria dels nostres telèfons durava menys, a mesura que avançaven el debat i les hores i, cada cop es feia més difícil trobar un endoll dels passadissos que donaven a les tribunes de convidats que no tingues un mòbil carregant-se.

Per la meva posició a l’ala esquerra de l’hemicicle, just damunt del president Rajoy vaig poder descobrir una altra cosa que segurament molta gent desconeix. Tant el president com la vicepresidenta Santa Maria, tenien una bossa de llaminadures i anaven “picant” mentre es desenvolupava el debat. Desconec si és una practica habitual, però al nostre Parlament no es pot ni beure ni menjar res als escons. És impensable una imatge així del president Mas i la vicepresidenta Ortega... seria clarament un motiu per sortir al Polònia!!

Un cop acabat, vam sortir al carrer per una porta del darrera i els diputats del parlament comentàvem la jugada de com havia anat tot i felicitàvem als tres representants que es van reunir amb nosaltres. La sensació de haver superat un tràmit i la incomoditat dels diputats del Congreso, especialment els del PSOE, era una cosa que es percebia a l’ambient; així com també la sensació, entre els diputats del Parlament que volem que el procés tiri endavant, de sortir més reforçats del que haviem entrat a les quatre de la tarda d’aquell 8 d’Abril.

POR PER LA PAC EN LA CATALUNYA INDEPENDENT? .... NO, GENS NI MICA!

En les darreres setmanes, des d’Esquerra Republicana de Catalunya hem iniciat la campanya #votarésdemocràcia amb la qual, els diputats i diputades i el conjunt de càrrecs electes del partit, recorrem els pobles del territori fent tot un seguit de xerrades, més aviat col·loquis i debats, on la principal finalitat és explicar a la gent què farem el proper dia 9 de Novembre quan els catalans i les catalanes anirem a votar al referèndum que convocarà el Govern de Catalunya per preguntar sobre el futur del nostre país. Des d’ERC tenim la necessitat imperiosa de treballar, aquests mesos que queden fins a la històrica data, per tal d’arribar a explicar i aclarir molts dels dubtes que, legítimament, la ciutadania té davant un procés com el que hem iniciat. Totes les trobades que hem fet, han estat en principi molt positives, participatives i sobretot obertes a totes les sensibilitats. Hi ha molts i molts dubtes sobre el procés: com serà el camí cap a la consulta;què passarà aquell dia; que passarà els dies posteriors a la consulta;, que passarà si el resultat es #SíSí, si és Si No o si és No; si ens anul·laran l’autonomia; si l’exèrcit ocuparà Catalunya... és a dir, moltes i moltes qüestions que reflecteixen la inquietud que hi ha entre la població. I com no pot ser d’una altra manera, en els nostres pobles de ponent, no en som pas l’excepció.

Molta gent valora molt positivament poder parlar i dialogar de tu a tu, amb un diputat o diputada del Parlament de Catalunya, i durant una estona establir una connexió que s’agraeix molt, tant per una banda com per l’altra. Doncs bé, en la majoria de pobles petits que visito, on la principal font d’ingressos és l’agricultura, una de les principals preocupacions i sense cap mena de dubte la “pregunta estrella” és saber què passarà amb la PAC i els seus ajuts, que cobren la majoria de pagesos.

El primer que la gent ha de saber és que la PAC en si, és un volum de diners (una part molt important del pressupost comunitari, sinó la més gran!) que els estats es reparteixen per tal de compensar les deficiències agràries que presenten, aportant ajuts a conreus i zones agràries menys competitives. En aquest repartiment (cada país o països de segons quines zones, intenten portar l’aigua al seu moli) es fixen les polítiques agràries que estaran en vigor els anys que determini la durarà de la PAC. L’Estat Espanyol ha estat un gran beneficiari d’aquests ajuts durant molts anys; però val a dir que el repartiment intern és molt desigual, s’afavoreix més a algunes parts del territori espanyol, envers altres i, com no podia ser d’una altra manera, Catalunya sempre ni ha sortit perjudicada. Com a dada, hem de saber que Catalunya aportem el 10% de la producció final agrària de l’estat Espanyol, però en canvi només percebem el 5’5% de les ajudes provinents de la UE. En termes monetaris, estem parlant aproximadament d’uns 400 milions d’€, com diria aquell “la xocolata del lloro”. Els catalans hem de saber que no tots els cultius que es produeixen a Catalunya tenen dret a rebre ajuts de la PAC, és més, el 25% de l’activitat agrària catalana no rep cap tipus d’ajut d’aquesta partida. La resta de diners i ajuts que venen de la PAC es destinen a la resta de l’estat Espanyol i, donada la tipologia de conreus que presenten, els gran latifundis de grans propietaris en són els més beneficiats degut al model extensiu que prioritza Espanya. El sector agrari català està basat en la seva gran majoria en petites explotacions familiars, que formen un teixit agrícola molt divers i escampat per tot el territori. Al contrari de l’existent i majoritari a la resta de l’estat on la terra està més concentrada en menys gent. Això fa que no sigui just ni equitatiu repartir els ajuts de la UE com un tot igual, ja que la desigualtat existent és molt evident.

Donant per fet que una Catalunya independent restaria a la UE, com a membre de ple dret, per molt que alguns no parin de pregonar que ens expulsaran de la UE (en canvi, Escòcia sí que s’hi quedarà!), és fàcil d’entendre que, com a país reconegut, quan els ministres d’agricultura negociïn les futures PAC’s qui millor que el nostre ministre català per vetllar pels nostres interessos i no haver de dependre de l’arbitrarietat d’uns ministres espanyols que sempre ens han menystingut? I en el pitjor dels casos que finalment, com preveuen els apocalíptics profetes de la més rància caverna espanyolista, ens fessin fora de la UE (o fins i tot de la Via Làctia!!), ningú amb dos dits de seny pot tenir el més mínim dubte que, amb els recursos que actualment generem i aportem al PIB Espanyol i Europeu, el nou estat català independent podria assumir, sense cap mena d’esforç, els 400 milions d’euros d’ajuts als nostres pagesos i a les nostres pageses. Es més, segurament aquest repartiment seria molt més just i equitatiu.

En definitiva, crec sincerament que si des de l’estat espanyol el que volen és fer por a la gent que viu i treballa al camp amb el tema de la PAC, estratègicament s’equivoquen de ple.

FIRA DE L’OLI EXTRA VERGE DE LES GARRIGUES...CADA VEGADA AMB MENYS OLI?

Com cada any, el final del mes de gener marca, a la comarca de les Garrigues i a les comarques veïnes, la fi de la collita de les olives. Són dies de balanç, de valoracions de com ha anat la collita, de veure cap on es mou el mercat de l’oli, de valorar la qualitat del producte resultant de la collita i, com no d’encarar o no amb optimisme o pessimisme l’any que ben just acaba de començar.

A la nostra comarca, hi ha una referència, que des de fa molts anys -tants com 51, tot i que ha patit diverses reformulacions sobre el format que marca clarament l’estat d’ànim de la majoria dels pagesos i pageses de les Garrigues- esdevé un punt de trobada durant 3 dies que serveix per reunir-se amb familiars, amics i coneguts dels pobles de les Garrigues; em refereixo a la Fira de l’Oli Extra Verge de les Garrigues que se celebra, any rere any, a la seva capital, les Borges Blanques.

Passejar pels estands i degustar el tant preuat oli extra verge -l’autèntic or líquid, d’una qualitat reconeguda internacionalment que han donat les terres àrides de la comarca de les Garrigues- és sense cap mena de dubte el millor plaer gustatiu que es pot gaudir durant aquestes dates. Veure la gent passar pels estands on pot degustar l’oli de la campanya, el rajolí fruit de la feina i del treball de molts pagesos i pageses de la comarca sucat en una llesca petita de pa torrat i assaborir també les olives arbequines posades en aigua, esdevé un autèntic plaer pel paladar. Aquesta és l’autèntica raó de ser, de la nostra fira.

Val a dir, però, que també veiem amb certa incertesa i preocupació com, any rere any, cooperatives i molins de la comarca, deixen d’assistir a la Fira. Enguany, aquest fet s’ha vist agreujat per la crisi que afecta a la majoria del teixit productiu del nostre país, i el sector de l’oli de qualitat i les nostres cooperatives no en són excepció. Parlant amb presidents de cooperatives i representants de molins sobre aquest fet, et recorden que, en aquest context de crisi, la reducció de costos és imprescindible i que la seva màxima preocupació és buscar en tot moment la rendibilitat de les societats que representen. Moltes d’elles no hi poden assistir per l’únic fet de no poder assumir el cost que resulta tenir un estand on poder vendre i ensenyar les excel·lències del seu producte.

Ahir vaig parlar amb el president d’una cooperativa molt significativa de la comarca, i em deia que un cop passada la Fira, faran balanç i “números” per veure com els ha anat la participació, però que ja creia que no els hi seria massa rendible i es qüestionarien assistir o no a les properes edicions. M’explicava que el cost que els representa ser presents a la fira de les Garrigues, és molt elevat i que els és més pràctic i molt més rendible, organitzar una jornada, o “fira de l’oli extra verge” local al seu poble amb una petita promoció publicitària i un esmorzar popular, els surt molt més a compte i els permet una mantenir una atenció més personalitzada amb als clients.

Davant d’aquestes reflexions, cada cop més generalitzades i més comunes per part de les cooperatives i molins, sembla que és necessari que els organitzadors de la Fira de les Garrigues es plantegin un canvi de rumb. Amb això, no vull dir que no es facin les coses bé, al contrari, s’han fet molts esforços per part del Patronat de la Fira, del consell comarcal, de l’Ajuntament de les Borges Blanques i de tots els sectors implicats en promocionar i publicitar la fira, fent que sigui un punt de referència a nivell nacional. Però si no es canvien certes coses, per tal de millorar-les, ens podem trobar que la Fira de l’Oli Verge Extra quedi només en el nom. Cal reflexionar profundament i cal intentar que assisteixin en properes edicions, el màxim de cooperatives i molins de la nostra comarca. Cal tornar a l’essència per la qual la nostra fira va agafar el nom i el prestigi i cal tornar a ser una referència de l’oli extra verge de la més alta qualitat. Tots plegats, voldríem que la fira de l’oli extra Verge de les Garrigues, sigui un referent del mercat de l’oli de la màxima qualitat i que fos un autèntic aparador de la feina que fan cada cop millor els nostres molins i cooperatives. Moltes s’han especialitzat no tant sols en envasar i vendre oli, sinó que han diversificat els productes, obrint noves possibilitats de mercat paral·leles.

Crec que el millor aparador que podem oferir a aquesta feina tant ben feta, és tenir una Fira de l’Oli Extra Verge de les Garrigues on l’oli nostre sigui el producte principal. Està molt bé que per tal de complementar la fira, hi hagi tot un seguit de parades i estands on es pot adquirir tot tipus de productes que no tenen res a veure amb la cultura de l’oli i que ofereixen una opció de productes variats; però en aquesta passada edició no s’ha fet res més que constatar una cosa que feia anys que s’intuïa... cada cop hi ha menys oli i més fuets, formatges, coques, llonganisses, etc. Quan veus que la majoria de gent marxa cap als cotxes amb bosses carregades d’aquests productes, enlloc de garrafes d’oli, es que alguna cosa no va prou bé.

AMISTÓS PER OFICIAL?....AVIAT,Sí!!!

Com cada any quan arriben les dates nadalenques, ens submergim en una voràgine de compromisos que ja formen part de la tradició: àpats, reunions familiars, trobades amb els amics,etc... Hi ha un altre acte, però, que se celebra any rere any, des de finals de la dècada dels noranta i, malauradament en tants anys no hem pogut aconseguir el que ha estat un desig col·lectiu de país; em refereixo al partit de la selecció catalana de futbol.

Enguany, ha estat molt trist per la gent que ens estimem la nostra selecció -i que ens hem de conformar amb gaudir dels nostres excel·lents futbolistes un cop a l'any, potser dos, si és any de Mundial o d'Eurocopa i podem fer d'espàrring d'alguna selecció classificada- veure que les graderies eren mig buides. Pot ser pel poc cartell d'un rival com era Cap Verd, o per les dates i la climatologia -és més que evident que el fet que aquest partit es jugui a Montjuïc, el 30 de desembre al vespre amb una temperatura gèlida no hi va ajudar gaire- o probablement per la sensació generalitzada de que aquest model de partit està ja esgotat. Crec que valdria la pena replantejar el format i, en el cas de no poder portar una selecció que et garanteixi una assistència mitjanament decent, optar per estadis més petits en els quals, com a mínim, els jugadors puguin defensar la nostra selecció catalana amb molt més caliu i recolzament a les graderies.

No dubto, ni vull dubtar, de la voluntat de la Federació Catalana de Futbol de fer el millor pel futbol català i de procurar que aquest partit no resulti deficitari per la delicada situació econòmica que pateix i pateixen les federacions esportives del nostre país. Crec, sincerament, en la voluntat de la Federació Catalana de Futbol d'oferir la possibilitat de que els afeccionats a aquest esport puguem gaudir de la nostra selecció nacional representada pels millors jugadors catalans, alguns d'ells considerats els millors del món; malauradament però, mentre no tinguem el nostre país normalitzat, lliure i reconegut per la comunitat internacional, ens haurem de conformar gaudint de la nostra selecció en aquest format. I que ningú em malentengui, val molt més això que no pas res.

Jo sóc dels que penso fermament que malgrat la poca entitat dels rivals que hem tingut en els darrers anys, aquesta trobada anual ha estat, i és, -independentment del nivell del rival que ens toqui enfrontar- la festa del futbol català i un dia de reivindicació
de les nostres llibertats. Som molts els que any rera any, hi assistim juntament amb els nostres fills i filles, als quals tenim l'oportunitat de transmetre l'estima a uns colors i a una selecció que és la nostra. I puc garantir que val la pena gaudir, des de la graderia, de l'ambient festiu, lúdic i sobretot reivindicatiu.

Ara bé, amb el procés d'alliberament nacional que ha endegat el poble de Catalunya i sí el proper 9 de novembre les urnes donen la raó a aquells que defensem la independència del nostre país, pot ser que parlar del partit amistós de Catalunya sigui ja part del record i que ja puguem animar la nostra selecció que lluitarà per classificar-se en competicions internacionals.

No ho dubteu, algunes vegades els somnis es fan realitat i, aquest cop, ho tenim ben a tocar.